Fragment extret de l'article "Alegres davant l'esquelet", de John Carlin, publicat a La Vanguardia el 20 setembre 2020.
Ara, hi ha una segona opció, hi ha una altre manera de respondre al descobriment recent que tots morirem. No amb por, sinó com a incentiu per viure millor, Ho vaig entendre quan tenia 20 anys i encara llegia llibres seriosos. Vaig tenir el meu moment eureka quan vaig llegir l'escriptor francès Michel de Montaigne, del segle XVI, època en què sabien molt de plagues. "La mort és inevitable -va escriure Montaigne-, i per tant, si posa por al nostre pit, és una causa contínua de turment, que de cap manera no es pot alleujar". La saviesa, argumenta Montaigne, rau a fer el contrari. Ser sempre conscients que en qualsevol moment podem morir ha de servir com a impuls per aprofitar cada moment que la vida ens regala. Montaigne esmenta l'exemple dels antics egipcis, "que en mig dels seus tiberis i en el millor dels seus banquets contemplaven un esquelet" Per a què? Obvi. Per agrair els plaers de la nostra breu estada planetària i gaudir-ne més intensament.
Montaigne va influir molt en el pensament de Shakespeare. I possiblement en el de Cervantes. Com itentaria influir avui? Recomenaria, crec, que la gent no suspengués la vida en espera de la vacuna redemptora, que aprengués a conviure amb el virus, com amb la mort, sense por. Recomenaria als governants que proposessin precaucions racionals (Montaigne no era un suïcida) però que prenguessin la por com a punt de partida, que no asfixiessin la vida per evitar la mort. Alguns, potser la majoria, dirien que és boig irresponsable, com potser la majoria opina que ho són els suecs. Però no els faria cap cas. Si visqués avui, pujaria al seu cavall i se n'aniria a viure a Estocolm, on han continuat actuant, alegres davant l'esquelet, segons la lliçó de vida que ell ens va deixar i que ens guia als bojos. "La utilitat de viure no rau en el temps -va escriure Montaigne-, sino en l'ús que es fa de la vida".
No hay comentarios:
Publicar un comentario